Recordant i Vivint

28 DESEMBRE 2015 – 4 anys Tal dia com avui ja fa 4 anys, sortia de l’hospital amb el diagnòstic d’EM i amb la sentència de que No tornaria a ser la que era, que No tornaria a caminar, que m’esperava un difícil camí i que No tenia tractament. EM Progressiva!!!!! Vaig sortir en cadira de rodes, 3 pisos per pujar i la meva família, els qui havien estat els 18 dies al meu costat sense dir res, sempre recolzant-me i això em feia pensar que, ells no mereixien haver de suportar-me, vaig dir que em costaria molt caminar, que em costaria molt controlar-me per tal de no donar més feina de la que ja tenien, però que ho faria. Hem van rebre a casa amb un dinar de festa major!!! Havíem passat els Nadals a l’hospital a l’espera de de saber que em passava. Ara jo havia de fer el que fos per tirar endavant. Venia el casament de la Marta, venien temps de feina i molta il·lusió i no podia permetrem trencar-ho tot. L’ajuda dels de casa, l’ajuda dels meus amics, les paraules de suport i el valorar-me sempre tant forta, tant capaç de tirar endavant (hem dèieu) em va ajudar a sortir. La Dra. de capçalera em proposa anar a la Vall Hebron. El primer encert. Vaig a recuperació,(Berta) m’ensenya a caminar, a dominar les crosses, a ser capaç de tirar endavant i pujar i baixar escales amb agilitat. Segon encert. I el tercer encert és entrar a un Assaig Clínic. Els que em coneixeu, els que em seguiu i els qui em veieu com vaig, que faig i com soc, sabeu que per sobre de tot, agraeixo la confiança que tots heu posat en mi; la força que em transmeteu i que sense aquesta ajuda tant desinteressada vostra, jo no hauria pogut. Avui tinc una nova alegria; el ser “iaia” és un plaer, però no és tant important com descobrir que amb les meves mancances, soc capaç de tenir-lo en braços, d’acaronar-lo, de ballar amb ell, d’anar per terra jugant, de passejar amb el cotxet, de tot. És l’última cosa que creia que podria fer. Tota la banda dreta del meu cos és dèbil; la meva cama és belluga i camina gràcies a una fèrula que porto, la meva amiga La Crossa, sempre amb mi. És doncs un privilegi? Segurament, si quan em van diagnosticat i amb això sentenciar, jo no hagués tingut el recolzament de tots, avui No podria dir a tots els que em llegiu, que NO defalliu, que NO us rendiu, que mai us deixeu portar pel que us diguin. Lluiteu, lluiteu per vosaltres. Estimeu-vos perquè en estimar-vos podreu estimar els altres. Segurament us sembla que això que escric és un epitafi, però per a mi és el meu Pròleg del que em queda per endavant. Sigueu valents i com sempre dic els que estant amb mi, TINC VIDA?, Doncs DEPEN DE MI COM LA VISQUI!!!!! Feliç 2016. Dolors Canal